La nova gramàtica ens acosta més al castellà?

Finalment, s’ha presentat la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, la GIEC. No és una obra apta per al públic general, sinó pensada per a professionals de la llengua: correctors (o assessors lingüístics), professors de llengua (sobretot universitaris) i, potser, escriptors i traductors. Els responsables del IEC, reconeixent que no seria una obra popular, han pres dues decisions: no publicar-la a la xarxa, sinó solament en paper, i anunciar que d’ací a dos anys en naixerà una ‘filla’, que anomenen ‘gramàtica essencial’, més orientativa, pensada per a qualsevol usuari de la llengua i consultable a internet.

Hem llegit i sentit que la nova gramàtica és més ‘flexible’. Aquesta flexibilitat, presentada com una virtut, també pot ser un problema, perquè massa sovint ensopeguem amb normes dobles, és a dir, dues solucions per a un mateix cas. Per exemple:

«Una gramàtica per a acontentar tothom» (1); «Una gramàtica per a acontentar atothom» (2); «Una gramàtica per acontentar tothom» (3); «Una gramàtica peracontentar a tothom» (4).

La norma establerta per Pompeu Fabra recomanava la frase (1) i considerava tolerable també la (2). Ara el ventall s’amplia i totes quatre frases són igualment correctes, acceptables, recomanables… en tots els contexts i en tots els registres.

També s’ha remarcat molt que la nova gramàtica esquiva el ‘correcte’-‘incorrecte’. Això, que sembla que amoroseixi la norma, de vegades mena a una redacció enigmàtica. Un professional de la llengua que llegeixi aquesta obra vol saber si tal o tal ús es recomana o no es recomana, si el IEC l’accepta o no (segons el registre, entesos, però sí o no). I ens trobem en algun cas que el màxim compromís és que un ús ‘resulta més natural’ que un altre. Això és una recomanació, una prescripció, una mera informació…?

En fi, fa l’efecte que la redacció d’aquesta obra ha estat sotmesa a molts equilibris, a opinions molt diverses i distants. Altrament, no s’entén que algunes descripcions acabin desembocant en una solució oposada al fenomen descrit. És el cas tan controvertit de la presència o absència de ‘no’ en les frases negatives:

«Quan [cap, ningú, mai, res, enlloc] van davant del verb, la simple anteposició és suficient per a atorgar un valor negatiu a l’oració i llavors és possible tant el manteniment com l’elisió de l’adverbi no, encara que el manteniment és la solució més habitual en els registres formals

Cap on anem?
Per alguns dels canvis que hi hem observat, podríem concloure que aquesta gramàtica acosta més el model normatiu al del castellà. Fem-ne una petita llista d’urgència:

—admissió de la preposició ‘a’ davant complement directe en més casos que no acceptava Fabra (‘Al nen el durà el veí’).

—admissió (en registres no formals) de les preposicions en i amb davant infinitiu (‘S’entossudeix en fer-ho així’).

—nous usos del verb ‘estar’, en detriment o al costat de ‘ser’ (‘Està solter’, ‘El drap està brut’, ‘L’ordre està determinat per l’edat’).

—eliminació del pronom en verbs pronominals (‘Menjar per emportar’).

—admissió d’un bon nombre de locucions que ens han arribat del castellà o pel castellà, com ara degut a (‘No ve degut al mal temps’), donat que (‘Donat que tothom hi està a favor…’), no obstant (‘Sabia que no hi tenia res a fer i, no obstant, hi insistia’), ‘acabar per + infinitiu’ (‘Va acabar per cedir a al seva petició’), ‘a falta de’ (‘A falta de cinc minuts per al final’), ‘a jutjar per’ (‘A jutjar pels vestits, és una dona’)…

Antoni M. Badia i Margarit, en la Gramàtica de la llengua catalana (1995), confessava dubtes existencials i es demanava si havia de decantar-se ‘per salvar les essències de la llengua’ o bé per escoltar els qui, ‘amb el pretext de la fidelitat a la llengua real d’avui […] es pronuncien a favor de solucions que ja ben poc tenen de genuïnes’. I acabava demanant-se: ‘Què fer?’

No sé si l’Institut d’Estudis Catalans s’ha qüestionat això. Què cal fer? Cal anar abandonant la genuïnitat i deixar-se arrossegar per la ‘fidelitat a la llengua real d’avui’ fins que el català ja no sigui català? O cal retrobar el camí restaurador traçat per Pompeu Fabra i sostingut amb coratge durant el franquisme? Hem de resignar-nos a la degradació o hem de lluitar per evitar-la? Quan ens diuen que s’ha d’adaptar el corpus normatiu a ‘l’evolució’ de la llengua sabem ben bé de què parlem? Ens ensenyen totes les cartes? Una llengua supeditada com el català té una evolució pròpia? O l’evolució és, simplement, un acostament cada vegada més evident al castellà?

Han passat més de vint anys d’ençà que Badia i Margarit es demanava què calia fer. Alguns dels màxims defensors del ‘català real’ de llavors van deixar la professió i van entrar en la política (concretament, a Ciutadans i a la FAES). Però alguns altres es mantenen actius, i fan feina en diaris i televisions. I escriuen llibres. En un llibre, per exemple, un d’aquests professionals de la llengua va abocar-hi una llista de centenars de mots que ell considera bons i que –diu– truquen a la porta del diccionari. Són –segons ell– ‘paraules vives i genuïnes’ com ara ‘apreci’, ‘bocata’, ‘carpa’, ‘marica’, ‘molar’, ‘morbo’, ‘nòvio’, ‘polla’, ‘tuberia’, ‘vivenda’, ‘xivato’… I acabava la petició així: ‘La norma és indispensable i un se l’ha de saber de dalt a baix per permetre’s el luxe de transgredir-la.’

A molts professionals de la llengua no ens mou aquest interès de transgredir la norma. Per això és tan xocant que els qui sempre l’hem defensada ara siguem considerats ‘desobedients’ perquè mantenim uns diacrítics que sàviament va establir Fabra.

Dit ras i curt: el dubte és si aquesta gramàtica –tan flexible, tan descriptiva– no obre la porta a considerar normatives totes les ‘trangressions’ que ens arribaran; el dubte és si aquesta gramàtica no s’insereix en el discurs segons el qual la interferència persistent de l’espanyol defineix l”evolució’ del català i la norma s’hi ha d’anar emmotllant. O, essent optimistes, el dubte és si la nova gramàtica servirà perquè els ‘transgressors’ ja no vulguin ‘transgredir’ més. Si la nostra televisió, per exemple, començarà a complir les recomanacions establertes pel DIEC i la GIEC sobre els usos en àmbits formals, o bé continuarà mantenint, exhibint i difonent una llista indecent de mots i construccions que contravenen la normativa. No parlo de quatre accents, parlo de centenars d’entrades no recollides al DIEC (i ara també, suposo, no recollides a la GIEC).

En fi, diria que cada vegada que els transgressors es fan sentir perdem un llençol de la bugada de la llengua.

Finalment, m’agradaria saber encoratjar els lectors a deixar de plànyer-se pel deteriorament del català i començar a actuar. Parlar bé, escriure bé, redreçar la llengua és possible. Tot és retrobar el camí (formant-se, llegint bons autors, i organitzant-se i reivindicant, si cal). Si fa quaranta anys vam engegar a dida els ‘bocadillos’, els ‘pastels’ i les ‘peluqueries’ i vam entendre que ‘tenir que’ es deia ‘haver de’, per què no podem continuar foragitant els estrangerismes que ens desvirtuen el català de sempre i fer-lo evolucionar amb recursos propis? Ens en podem sortir. De més verdes en maduren.

Original: vilaweb