El passat de Catalunya amagat als arxius públics i privats

¿Qui no ha quedat atrapat en la història que explica una carta o un dietari amagat durant anys a les golfes d’un avi o una àvia?¿O ha passat hores repassant àlbums de fotografies esgrogueïdes? L’historiador Daniel Venteo és especialista a recuperar petits i grans documents. Fa anys que rastreja arxius, llibreries de vell, antiquaris i pàgines d’internet buscant tresors. S’ha especialitzat a donar veu al patrimoni documental i a fer dialogar petites històries particulars amb els grans documents institucionals. Acaba de publicar una obra monumental: Autobiografia de Catalunya. Tresors documentals de la nostra història(Enciclopèdia Catalana): són més de nou-cents documents cedits per dos-cents arxius públics i privats, catalans i internacionals. Venteo ha recorregut durant dos anys els arxius de Madrid, París, Londres o el Vaticà, arxius comarcals, nacionals i eclesiàstics i moltes col·leccions particulars. Al llibre, el patrimoni privat comparteix espai amb el públic. Els dibuixos infantils o les factures de la llum es mostren al costat dels documents reials, els gravats o els cartells electorals. “He arribat a tenir, virtualment, 5.000 documents sobre la taula”, explica Venteo. El 40% dels que mostra al llibre són inèdits.

 

No és fàcil abocar tot aquest material en un llibre de grans dimensions que, a més a més, ambiciona explicar la història de Catalunya des del segle III fins al XX: “És un relat visual”, afirma Venteo. “Explico la història a través del testimoni dels seus protagonistes, no des del punt de vista més fred d’un historiador, i intento no amagar cap episodi, tampoc els més desagradables”, afegeix.

Al llarg d’ Autobiografia de Catalunya hi ha molts contrastos -és una voluntat explícita de l’autor- i moltes mirades. Hi ha una doble pàgina en què la juxtaposició d’imatges i documents és especialment demolidora. Està dedicada als nens i nenes madrilenys refugiats a Sant Felip Neri el 1936. A la pàgina esquerra els infants, estudiants de l’escola Antonio Solís d’Alcalá de Henares evacuats per l’Agrupació Professional de Periodistes, apareixen en moments d’esbarjo. Josep Brangulí els fotografia somrient, jugant amb les nines i cuidant-se amb tendresa: en una imatge es pot veure com un nen en pentina un altre i, amb molta cura i la mirada molt concentrada, li fa la clenxa. A la dreta hi ha la colpidora fotografia dels cossos sense vida d’un grup de nens, refugiats també a Sant Felip Neri, captada dos anys després. No sabem si algun dels 40 infants que van morir durant el bombardeig d’aquell 30 de gener del 1938 a Sant Felip Neri també havia participat en algun dels jocs que havia captat amb la seva càmera Brangulí el 1936. El contrast entre les rialles i les mirades plenes de vida de l’esquerra i els cossos inerts de la dreta és colpidor. 

 

Refugiats a Sant Felip Neri el 1936 / ANC/FONS BRANGULÍ

 

La primera menció de Catalunya

“He volgut mostrar pluralitat i com els documents es poden utilitzar d’una manera o d’una altra”, detalla Venteo. El llibre arrenca amb el document en què s’esmenta per primera vegada el nom de Catalunya. Es tracta del Liber maiolichinus de gestis pisanorum illustribus, de principis del segle XII. El text fa servir “Catalania” per referir-se a la pàtria dels catalans i s’utilitza la denominació “ catalanenses” per distingir la població local dels gots o occitans. Aconseguir la imatge d’aquest document no va ser gens fàcil: “La Universitat de Pisa [és qui guarda el document] estava en obres i ens va costar molt convence’ls perquè ens facilitessin l’accés”, detalla Venteo. A la mateixa pàgina hi ha una de les primeres edicions d’ Homenatge a Cataluny a de George Orwell que Venteo va comprar en un antiquari londinenc.

Tampoc va ser senzill aconseguir el certificat de defunció de Walter Benjamin: “És la primera vegada que es publica perquè no el deixen fotografiar mai. Vam haver de fer servir una ordre judicial”, diu Venteo. Benjamin es va suïcidar el 26 de setembre del 1940 amb una sobredosi de morfina a la seva habitació de la Fonda de França de Portbou perquè temia que el lliuressin a l’Alemanya nazi. Venteo creu que és un document important perquè explica moltes coses sobre la col·laboració de Franco amb Hitler. El document es juxtaposa amb el passaport de l’alemanya Elisabeth Kracauen, que conté el segell de sortida de França que li permetia el trànsit per l’Espanya franquista. Benjamin no tenia el segell i això va alertar la policia espanyola sobre el seu pas clandestí per la frontera francesa.

 

 

Bitllets de tren i sobres

L’ordre del llibre no és cronològic sinó que agrupa documents i fotografies per temes. “Són petites finestres a una història inabastable” explica Venteo. A les pàgines d’Autobiografia de Catalunya se succeeixen des dels símbols nacionals fins a ensenyament, cultura i lleure passant pels transports, la vida al camp o el sistema institucional. L’historiador remarca la importància i transcendència de la vida privada i de la història quotidiana. Per exemple, per explicar la Mancomunitat utilitza mapes que es van fer amb noves divisions comarcals però també mostra el sobre d’una carta i un bitllet de tren per explicar com la dictadura i la Guerra Civil van afectar la toponímia.

Indians amb les mans buides

En moltes de les pàgines, Venteo ensenya la cara i la creu de molts episodis històrics. “En el cas dels indians volia explicar que hi va haver afortunats i desafortunats”, diu. Hi ha els documents dels que van tornar amb les mans buides i dels que van fer grans fortunes com Josep Xifré i Vidal-Quadras. Venteo també dedica una doble pàgina a les peticions de socors de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a l’Havana durant la dècada dels 30. Entre els que firmen aquestes peticions hi ha Jaume Claramunt i Mesa, que va dirigir el diari republicà El diluvio entre el 1916 i el final de la Guerra Civil. Claramunt era originari de Cuba i va haver de tornar a l’illa després de la victòria franquista. Ell i la seva dona van haver de recórrer a l’ajut econòmic de la Societat.

A Venteo també li agrada fixar-se en els petits detalls. En el capítol dedicat a la infància i l’adolescència, escull una imatge de l’absis de l’església de Sant Martí de Puig-reig (Berguedà), del 1905, no per parlar de patrimoni sinó per demostrar que no només a la ciutat sinó també al camp la transgressió dels grafits infantils -en aquest cas un penis i una vulva- eren força habituals.

Entre totes les imatges inèdites que hi ha a l’obra, Venteo en destaca una: la que va captar del Somorrostro l’any 1962 el metge Joan Miquel i Quintilla: “És l’única en color que existeix”, diu Venteo. Miquel, gran aficionat a la fotografia, va realitzar entre el 1933 i el 1983 més de 10.000 fotografies.

 

Podeu llegir l'article sencer a : l'Ara